Tribunal de les aigües










































Tribunal de les Aigües de València


Tribunal de les Aigües de València
El Tribunal amb autoritats
El Tribunal amb autoritats
Informació
Localització
València
Data celebració
Cada dijous

Tipus
Immaterial
ID
Europa i Amèrica del Nord
Inscripció
2009 (33a sessió)
Coordenades



El Tribunal de les Aigües de València, conegut també com a Tribunal de la Vega de València, és l'òrgan col·legiat encarregat de dirimir els conflictes per l'aigua de reg entre els llauradors de les comunitats de regants de les séquies que en formen part (Quart, Benàger i FaitanarTormosMislataMestallaFavara,Rascanya i Rovella). El conjunt d'aquestes séquies formen l'anomenada Vega de València, sobre la que té jurisdicció el Tribunal, que junt a la Séquia Reial de Montcada, amb jurisdicció apart, formen l'horta de València. Forma part, des de l'1 d'octubre de 2009,[1]de la llista de la UNESCO de patrimoni immaterial.[2]

Taula de continguts

 [amaga]


Funcionament


Cadira de Benàger i Faitanar
El Tribunal està format per un representant de cadascuna de les comunitats de regants que en formen part, vuit en total, anomenats síndics, i un d'ells és elegit president per un temps indeterminat. Tradicionalment el president ha estat el síndic de Favara o el de Tormos, alternativament.
Cada dijous de l'any (excepte festius) es reuneix el Tribunal amb els seus assessors a la Casa Vestidor de València de la plaça de la Mare de Déu (València) per discutir diversos assumptes. Però és a les 12 en punt del migdia, mentre sonen les campanes del Micalet, quan el Tribunal es constitueix formalment a la Porta del Apòstols de laCatedral de València, a la mateixa plaça. És llavors quan l'algutzir, amb el permís del president, crida els denunciats de cadascuna de les séquies, amb la tradicional frase: "denunciats de la séquia de...!". El judici es desenvolupa de forma ràpida, oral i íntegrament en valencià. El denunciant, que sol ser el guarda de la séquia a la que pertany l'infractor, exposa el cas davant del Tribunal, i després el denunciat es defensa a si mateix i respon a les preguntes del síndic de la séquia a la que pertany. És a continuació quan el Tribunal, amb l'excepció del síndic de la séquia en qüestió, decideix la culpabilitat o no del denunciat, i en cas afirmatiu, és el síndic de la séquia qui imposa la pena a pagar per l'infractor, d'acord amb les Ordenances de la pròpia Comunitat de regants. Encara avui dia la pena s'imposa en sous, tal com es feia en època medieval, entenent-se actualment per 1 sou, el jornal diari del guarda de la séquia.
Son objecte de la jurisdicció del Tribunal de les Aigües: els mateixos membres del Tribunal, les Comunitats de regants, els atandadors, les persones jurídiques (per ex. Cambres Agrícoles), els arrendataris, els comuners, els concessionaris d'aigües, els regants, els propis denunciants i terceres persones. Poden denunciar davant del Tribunal els síndics, els elets que formen part de la junta de cada Comunitat, el guarda (que ve a ser com un fiscal) i terceres persones.


Història


El Tribunal de les Aigües, de Bernat Ferrandis (1865).[3]
El seu origen ens és totalment desconegut, malgrat que el més probable és que siga una evolució al llarg de l'època feudal, basada en tradicions andalusines anteriors. La teoria més estesa, però sense cap fonament històric, li la devem a Francesc Xavier Borrull, defensada en 1813davant les Corts de Cadis per intentar salvar-lo de la seua desaparició. La seua hipòtesi és que ja existia un antecedent en època romana, però que la seua fundació tal i com funciona avui en dia és va produir en algun moment dels regnats dels califes Abd al-Rahman III o al-Hakam II, en concret a l'any 960 de la nostra era, sense aclarir d'on surt la referida data. La raó per a fer-ho és què és l'únic moment en què Borrull veu un moment de pau completa en la història d'Al-Àndalus, i per tant dedueix que d'algun moment dels regnats d'aquests dos califes va tenir que sortir l'ordre. De fet, el1960 es va commemorar el Mil·lenari del Tribunal de les Aigües, impulsat per Vicente Giner Boira, assessor jurídic del Tribunal en aquell moment, i principal defensor d'aquesta teoria al segle XX. Una volta "establert" per a Borrull l'origen del Tribunal, s'addueix la continuïtat en època feudal pel Fur XXXV de Jaume I, de 1239, pel que ordena que les séquies es regeixen "segons que antigament és e fo establit e acostumat en temps de sarrahïns".
En realitat no tenim cap document que parle expressament del Tribunal fins el segle XVIII, la qual cosa no vol dir que no existira abans. Segons els Furs de València la jurisdicció sobre regadius la tenen els sequiers de cada Comunitat de regants. Sabem que a principis del segle XV els sequiers d'algunes Comunitats de regants de l'horta de València ja convocaven els denunciats els dijous a la plaça de la Seu (actual de la Mare de Déu), però això no demostra l'existència d'un Tribunal constituït. Per a Thomas Glick, l'origen del Tribunal no seria degut a cap rei o califa, sinó que es tractaria d'una institució de molt llarga evolució. Si no tenim documentació sobre la seua existència és perquè no tenia un status legal, i com a institució jurídica no tenia cap importància, ja que la jurisdicció era dels sequiers. Sembla lògic pensar que l'objectiu de la reunió conjunta dels sequiers no era tant el judici en si, tal com es fa avui dia, sinó la consulta entre ells com a màxims coneixedors de la realitat de l'horta de València. És molt probable també que el pas per convertir-se d'una reunió de sequiers en un Tribunal tal i com l'entenem avui dia es produïra precisament als mateixos anys en què Borrull defensava la seua permanència a les Corts de Cadis, amb l'objectiu de adequar-lo a la jurisdicció de l'Estat Liberal.
És interessant la descripció del funcionament del Tribunal al segle XIX que fa Vicente Blasco Ibáñez a la seua novel·la La Barraca.


Perspectives de futur

Els temps canvien, i el Tribunal de les Aigües de València no té avui la importància que ha tingut històricament. Quan en 1950 va entrar en funcionament l'embassament de Benaixeve, que regula els cabals del riu Túria, el Tribunal ja va perdre part de la seua importància amb la minva del nombre de plets que es derivaven de la falta d'aigua. Avui el perill de desaparició del Tribunal li ve de la desaparició física de la mateixa horta de València, davant l'expansió de la ciutat, i en conseqüència, corre el perill de convertir-se en un "teatre de carrer" folklòric per a turistes















El “Tribunal de les Aigües de la Vega de Valéncia”, més conegut per la seua denominació abreujada de 
“Tribunal de les Aigües” és, sense dubte, la més antiga de les institucions de justícia existents en Europa. 
La seua semanal reunió cada dijous de l'any en el costat dret de la gòtica Porta dels Apòstols de la 
Catedral de Valéncia, constituïx cita obligada per a agències de turisme, visites escolars i simples viandants 
que es congreguen al seu voltant a l'espera de que les veïnes campanes del “Micalet de la Sèu” donen
 les dotze hores per a contemplar el seu funcionament. Que això no nos duga a l'errònea conclusió de que es 
tracta d'un organisme folclòric i inoperant que la tradició nos ha llegat; darrere d’aquella senzillea i 
simplicitat de funcionament, llunt de complicats protocols i fòrmules jurídiques, s'amaga un model de justícia 
que l'home de l'horta ha respectat en una milenària institució que ha sobrevixcut a totes les reformes 
llegislatives, sent sempre apreciada per la seua singularitat i perfecte funcionament, i constituint hui, 
sense dubte, un dels bens més preats del patrimoni cultural valencià.






SHARE THIS

Autor:

La persona inteligente viaja para enriquecer después su vida en los días sedentarios, que son más numerosos..

0 blogger-facebook:

Gracias por Vuestros comentarios.